Teoria d'Alexandre Deulofeu

 

 

 

 

La base d’aquesta ruta cultural és la teoria d’Alexandre Deulofeu que afirmava que l’art romànic va néixer a les comarques de l’Empordà i el Rosselló. Una teoria explicada i desenvolupada al seu llibre “L’Empordà Bressol de l’art Romànic” (1961) d’una manera racional i alhora cientificista. I és que en aquesta obra Deulofeu no es conforma amb detallar tota una sèrie de dades tècniques i matemàtiques que corroboren la seva hipòtesi, sinó que tracta d’explicar al lector quin era el panorama europeu, i en concret empordanès, durant els inicis de l’art romànic relatant  també com evolucionen les basíliques cristianes des de que només són una casa romana adaptada al culte, és a dir d’estil clàssic, i com durant les invasions germàniques hi ha una “desorientació artística” que sumirà l’art occidental en un somni profund del que començarà a despertar segles més tard durant el regnat de Carlemany, evolucionant fins un nou art anomenat romànic.

 

Deulofeu ens presenta el context social que vivia la comarca durant l’època visigòtica: una població submisa, en un estat de misèria material i de depressió espiritual. Aquest estat de penúria és, segons l’autor, el que donà lloc al despertar d’un gran sentiment religiós entre dominats i dominadors. La noblesa goda o franca i la població autòctona s’uneixen sota una mateixa fe, el que suposarà que junts col·laborin en l’aixecament de les esglésies i monestirs que encara avui en dia engalanen el nostre paisatge.

 

Una altra característica remarcada per Deulofeu al seu llibre és el nivell cultural dels habitants de la zona en aquell període. I és que al contrari del que pugui semblar aquella era una societat on homes de ciència, artistes, arquitectes... hereus dels romans i els àrabs, rebien influències múltiples de pelegrins i viatgers que  travessaven aquestes terres. Una societat per tant, amb un nivell intel·lectual tan alt com el de la resta dels pobles mediterranis i sense dubte molt superior als gals i a la resta de pobladors del nord.

 

 

¿Quina era la riquesa d’aquest país, que quasi al mateix temps aixecava aquesta quantitat fabulosa de construccions, grandioses algunes per la seva massa, esplendoroses per les riqueses artístiques que contenien i que avui considerem com un somni impossible de reconstruir materialment? Es podia tractar d’una societat endarrerida? És evident que no, i no és pas gaire difícil de comprendre que en mig d’aquesta ebullició hi havia d’haver talents esclarits i homes de ciència i artistes que encara avui en dia ens admiren amb les seves creacions (A. Deulofeu)

 

Un cop analitzat el panorama que es vivia al nord-est  de la península durant els segles VII i VIII l’autor comença a endinsar-nos en la cultura de l’època per a que ens puguem fer una idea del perquè aquella societat adopta la coberta de volta (l’element essencial de l’art romànic) com a un mitjà d’acostament dels feligresos al Ser Suprem mitjançant un sostre que semblava pujar fins al cel. Una coberta de volta que es generalitza en les construccions de la comarca (aplicades al principi sobre plantes basilicals visigòtiques) molt abans que a la resta d’Europa.

 

Així, després d’una curosa recerca l’autor ens descobreix –mitjançant l’estudi i la combinació de dates de consagració i emplaçaments-   tota una sèrie d’esglésies empordaneses i rosselloneses on s’utilitza la volta de canó molt abans que a la resta d’Europa. Aquestes esglésies són: Sant Julià de Boada, Sant Martí del Fenollar, PalauSabaldòria, Palau de Santa Eulàlia, Vilajoan, Sant Pere del Pla de l’Arca, Sant Joan de Bellcaire, Canapost, Santa Maria de Panissars, Bruïlles, Cabanes, Sant Romanç de Sant Llorenç de les Arenes, El Forn de Vidre, Sant Mori, Vilarobau, l’església adossada a una paret de Sant Quirze de Colera, Sant Pere de Rodes –considerat monument fita entre la transició al romànic i l’art romànic--  i Sant Quirze de Colera, el primer monument pròpiament romànic del món. Aquestes esglésies seran com veurem més endavant, les que conformaran –juntament amb altres descobertes anys més tard-- el nucli principal de la Ruta que des d’aquí volem reivindicar.

 

 Un cop considerada la coberta de volta (com a símbol espiritual, no com a finalitat funcional) com a principal element caracteritzador de l’art romànic, Deulofeu utilitza l’evolució de l’arc de ferradura (element preromànic) fins a l’arc de mig punt i l’evolució de l’absis rectangular fins el circular, juntament amb la utilització de l’”opus spicatum” (utilitzat fins l’any 850, primer parcialment i més tard en tot l’edifici) per a datar aquests monuments definint-los , no com a preromànics,  sinó com a monuments de transició al romànic, amb coberta de volta però amb arcs de ferradura, absis rectangular i “opus spicatum”.

 

En resum, els monuments de transició al romànic presentarien en la seva estructura una coberta de volta de canó, arcs de ferradura cada cop menys pronunciats, absis rectangular i “opus spicatum” en alguna de les seves parets. En canvi els monuments del primer romànic conservarien aquestes característiques amb la diferència que els arcs de ferradura haurien evolucionat ja cap a uns arcs de mig punt encara poc pronunciats i l’ absis presentaria ja, forma circular.

 

Doncs bé, segons l’autor, no apareix la coberta de volta en tot occident fins a mitjans del s. IX amb l’excepció de l’Empordà i el Rosselló on apareix ja probablement al s. VII en monuments visigots als que se’ls substitueix la coberta plana característica per la volta de canó acompanyada de l’”opus spicatum” en l’aparell d’algun dels seus murs. Dit d’una altra manera, i sempre segons l’autor, l’art romànic apareix a Catalunya com a mínim un segle abans que a la resta d’Europa.

 

Tal i com hem dit al principi el propòsit d’aquesta web no és demostrar l’autenticitat de la teoria de Deulofeu. En primer lloc perquè nosaltres no som ningú per a posar en dubte les teories de veritables eminències en l’art medieval que opinen i opinaven que aquest havia nascut al nord de França, a Itàlia o Alemanya. I en segon lloc perquè el principal objectiu d’aqueta web és exclusivament el de crear una ruta cultural romànica en una terra repleta d’excel·lents monuments, “un camp de ruïnes” com la definí Josep Pla, que com a mínim evidencia una alta concentració d’esglésies de transició al romànic i romàniques ja als segles VIII, IX i X. I és que són molts (la majoria) els historiadors i arqueòlegs que davant la impossibilitat de demostrar el veritable lloc d’origen de l’art romànic  -degut principalment a la falta de proves —s’inclinen per situar-lo a França, Itàlia, Alemanya i fins i tot Anglaterra considerant Catalunya únicament com la primera regió de la península en integrar-se en el corrent europeu. Però recordem que hi ha una dita dins de la antropologia que diu que "l'ausència d'evidències no significa la evidència d'ausència".

 

De totes formes,  a tall d’exemple de les desavinences respecte l’origen del romànic, citarem alguns autors que s’adhereixen al pensament de Deulofeu o que simplement el subscriuen sense citar-lo o que consideren que tenia part de raó malgrat opinar que els monuments als que es refereix són preromànics. L’exemple més clar dels estudiosos que podem situar al primer grup (que firmen la teoria de l’escriptor empordanès) ens el dona el mateix Deulofeu al seu article a la revista de Girona “La tesi de l’Empordà bressol del romànic avui” on cita expressament els llibres de Dominique François, “Jardin des Arts”, “L’art Roman en Espagne” de Marcel Durliat o “Les lignes de fait du Moyen Age” de Leopold Genicot, a més a més d’alguns erudits castellans com Camon Aznar (historiador i catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid) o Josep Gudiol (historiador de l’art i arquitecte) tots ells abonats al pensament de Deulofeu. Pel que fa al segon grup, els que coincideixen amb el nostre autor, el més representatiu i important és sense dubte Josep Puig i Cadafalch el creador del terme “primer romànic” i que establi una seqüència a partir de característiques com les bandes llombardes, la cobertura amb volta de pedra i l’aparell, que situaria els orígens d’aquest art a Catalunya i el nord d’Itàlia. Per últim autors com Joan Badia i Homs, tot i considerar l’art empordanès d’abans del s. X com a preromànic, afirma que “l’aparició dels temples coberts amb volta, ja almenys al segle VII, és una aportació importantíssima en l’arquitectura alt-medieval que s’anirà expandint per tota l’Europa Occidental. Només a Itàlia es mantindrà la tradició de la coberta de fusta d’arrel clàssica; en la resta d’Europa s’adaptarà, amb el temps, la volta originada en les nostres contrades que serà l’inici de noves formes d’arquitectura religiosa”.

 

Com hem dit però, la teoria de Deulofeu –tot i la controvèrsia que genera-- no és més que una excusa, un principi sobre el que volem construir un gran itinerari cultural dedicat al primer art romànic, aprofitant els magnífics recursos patrimonials heretats dels nostres ancestres. I és que tant si la teoria de Deulofeu és certa com si no ho és, el que és indubtable és que les comarques empordaneses presenten una concentració altíssima de monuments de l’edat mitjana que juntament amb el seu patrimoni natural (quatre parcs naturals: Els Aiguamolls, l’Albera –de banda i banda de la frontera-- , el Cap de Creus i el parc natural del Montgrí, les Illes medes i el Baix Ter) fan de l’Alt i el Baix Empordà i el Rosselló una comarca que cal protegir alhora que potenciar turísticament.

 

 

 

És difícil, avui, de formar-se una idea tan sols aproximada de l’ambient i l’aspecte de les nostres comarques en aquells moments [...] amb els temples plens de riqueses, amb les parets pintades i adornades [...]. Imaginem un moment el nostre reduït Empordà amb l’impressionant monestir de Sant Pere de Roda en la seva plenitud, rodejat a pocs metres o hectòmetres de capelletes [...]. La desèrtica muntanya d’avui devia ésser aleshores un formigueig de vianants que pujaven i baixaven dels sagrat monestir, i no importa el sentit que prenguem per adonar-nos que aquesta enorme vitalitat no es concentrava sols entorn de la muntanya de Verdera, sinó que era general en tota la terra empordanesa. (A. Deulofeu)

 

Així mateix l’Empordà és també una zona turística de primer ordre mundial que a més a més d’atresorar un cúmul de recursos naturals i culturals també gaudeix d’unes infraestructures, uns serveis i uns recursos humans que cal aprofitar per, entre altres coses, ampliar la temporalitat d’ús unint sinergies que no faran més que beneficiar la comarca i la seva gent.

 

Per tota aquesta sèrie de raons i d’altres que anirem veient en aquesta web, creiem que convertir la teoria de Deulofeu en un gran circuit cultural dedicat als nostres bens més preuats com són el romànic i el paisatge podria ser un petit homenatge als nostres avantpassats dels que hem heretat un país inimitable, únic.

      Un petit homenatge al gran Deulofeu